dijous, 1 de novembre del 2007

SL-CV6 Enguera - El castell de Lucena

Esta vegada ens hem desplaçat a Enguera per a realitzar el sender local de la comunitat valenciana número 6 o més conegut com a SL-CV6. El dia que hem triat es el 1 de novembre, es a dir, el dia de Tots els Sants.

Per a esta ocasió m'han acompanyat Marian i Maria Jose (la meua esposa) i dos gossos (no confondre amb persones amb poques ganes de caminar...) que són Xiki, un gos d'atura (pastor) català i Athos un setter anglés de color negre que és meu i que està com una cabra...com ja voreu mes avant. Com podeu comprobar no em puc queixar per la companyia.

Abans de seguir amb la descripció del sender vos mostre una ortofoto d'este:


Com es pot vore a l'ortofoto el sender que té una distacia de 8 km és circular i comença a l'eixida del poble. Com també es pot apreciar es tracta d'una pista forestal prou ampla que permet realitzar-lo també a bicicleta de muntanya i bordejada en quasi tot moment tant a una banda com a l'altra per pins.

Esta vegada per una errada meua a l'hora de guardar el track al gps no he pogut obtindre el perfil del sender així com la dada de la quantitat total de metres de desnivell.

A les 10:30 h després d'uns 60 km i d'haver-me enganyat de desviament arrivem a Enguera i aparquem davant de l'esglèsia arciprestal de San Miguel. L'oratge està ennuvolat pero sense risc de pluja i fa una fresqueta que no arriba a ser fred i que és agradable a l'hora de caminar.

Hi ha que dir que a partir del mateix lloc on aparquem ens trobem senyals que indiquen el sender com a 'Sender medi ambiental". Estes senyals són les que ens conduiexen fins l'eixida del poble on trobem el panell indicador que senyalitza l'inici del sender.

Al poc de començar la ruta ens trobem que tenim que triar entre seguir pista forestal o be desviar-nos a la dreta per una senda que pasa per la Casa de la mota i la font del mateix nom que està just enfront. Per cert, tal i com es pot observar a la fotogràfia la font de la Mota deu ser un lloc on es fa el conegut 'botelló' i que li dona una imatge d'abandonament.


Tant la pista forestal com la senda arriben al castell de Lucena, pero nosaltres triem com a primera opció la senda.
El començament de la senda està marcat per la presència de oliveres als costats de la senda i del castell en el cim de la muntanya.



Però com es sol dir en castellà, 'nuestro gozo en un pozo'.
La senda que inicialment era de terra es converteix als 200 m en una senda pedregossa totalment irregular. No ho havia comentat fins ara, però a l'eixida de hui tenim la dificultat que Maria Jose és invident i per tant no podem anar per sendes estretes o irregulars.
Així que tenim que recular i agarrar la pista forestal.

Comencen a pujar per la pista forestal que té una pendent prou constant. Enguera i la seua vall van quedant-se per baix poc a poc.



El tema del gossos és prou curiòs, Xiki es comporta de forma correcta i per tant va solt. En canvi, Athos és una altra història. Es tracta d'una raça caçadora i per qualsevol soroll, moviment, o olor li provoca que canvie el xip, passa a ser caçador i s'oblida que té un amo (ja pots xillar, xiular o ballar que no et fa cas). Per eixa raó no el podem soltar i el portem lligat amb una corretja extensible de 5 m que porte enganxada a una de les cintes de la motxila.
Així i tot mentre Xiki va tranquilament pel mig de la pista forestal, Athos va de part a part de la pista d'una forma nerviosa ficant-se pel mig de tots els arbusts que trobem i tirant-se barranc avall. Em costa cada dos per tres 'pescar-lo' estirant amb la corretja.



Tornant al camí, pujant pujant ens ha entrat fam a tots i parem a esmorzar. Aprofitem per a seure-mos en uns bancs que trobem al camí. Cal dir que al llarg de la ruta es trobem molts llocs on poder fer un descans ja siguen bancs per a seure o taules de fusta per a menjar més comodament.


Després del descans continuem pujant. Hi ha una zona on la pendent de la pista forestal s'aguditza i on tenim esforçar-nos un punt mes que abans.

Finalment aconseguim aplegar al castell de Lucena. Tal i com ens explica el panell indicador es tracta d'un antic castell musulmà del que sols queden unes poques parets en peu com a consequècia d'un terratrémol. Com no pot ser d'altra manera ens fem les fotos de rigor:


A 100 m del castell ens trobem en una intersecció amb dues possiblitats, be seguir amb la pista forestal per a arribar a Enguera passant per L'Umbria del Sastre i rodejant el Racó de la mota o be desviar-nos a l'esquerra per anar al antic poblat íber de Lucena. Triem esta ultima opció però al igual que ens ha passat abans tenim que recular perquè la pista forestal comença a fer-se cada vegada mes irregular.

Així que tornem a la pista forestal que va cap a Lumbria del Sastre. Loratge s'ha anat obrint i el sol comença a calentar-nos amb els seus raigs. Així i tot, a l'ombra dels pins encara refresca el suficient per a no llevar-nos la mànega llarga.



La pista cada vegada va augmentant la pendent de manera que tenim que anar reduint el ritme per a fer un esforç constant i per a no esgotar-nos rapidament. Però despres d'un quilòmetre la pendent ens obliga a fer un descans. Les xiques aprofiten per a seure en terra i jugar amb els gossos mentre jo aprofite per a vore el que ens queda de pujada per a animar sobretot a Maria Jose.



No puc deixar de comentar que a pesar d'haver llocs on poder tirar la basura, hi ha gent que prefereix no fer eixe mínim esforç que supossa anar fins a la paperera o guardar-se-la per a tirar-la a casa i ens trobem molts restes (bosses, caixatilles de tabac, pots de refresc, etc..) del pas de persones per la pista. És trist però per desgràcia és la veritat.

Una vegada he fet este sermó continue explicant el que ferem a la ruta.

La pujada que ja hem concluit ens ha donat moltes ganes de menjar, i per tant ens parem a dinar tots, persones i animals. Aprofitem un xicotet mur per a seure-mos i dinar.
Abans Marian havia tingut un xicotet percanç amb la motxila que se li ha banyat per no haver tancat correctament una botella d'aigua, però ha tingut sort amb el menjar (de ella i de Xiki) que no estan humits.



Ja hem recuperat energies i ens queda sols una baixada suau fins a Enguera que fem amb molta tranquilitat i que ens serveix per a baixar el dinar. Enguera torna a apareixer davant dels nostres ulls.



Finalment ja a Enguera i de camí a l'esglèsia que és on tenim els cotxes ens trobem a el que nosaltres pensem que és l'edifici d'un jardí infantil. La construcció és de pedra i no de cartró-pedra com podriem pensar. I la forma prou curiosa.



Per a acabar esta ruta sols dir que encara que a nosaltres ens ha costat vora 5 hores fer-la perquè hem anat amb molta tranquilitat i jugant amb els gossos el normal és fer-la amb unes entre 2 i 3 hores.


1 comentari:

Marian ha dit...

Tinc que dir que Ernesto a relatat l'excursió que varem fer amb tot tipus de detall que he anat recordant poc a poc. Per cert, sóc Marian, una del senderisme. Des de ací anime a totes les persones a que proben aquest tipo de rutes, que són prou suaus, i pots disfrutar tant de la companyia dels amics com la del teu animalet preferit, en el meu cas, el meu gos xiki, el blanc.

/* */