dilluns, 12 de novembre de 2007

PR-CV92 - Xelva - Els camins històrics de l'aigua

En esta eixida ens hem anat fins a la comarca dels Serrans i mes concretament al poble de Xelva (Chelva) que està ubicat a uns 110 km de Sueca.

La ruta, que està marcada com a PR (PR-CV92) i que s'anomena "Els camins històrics de l'aigua" la vam fer el dissabte 10 de novembre del 2007. Cal destacar que la ruta està correctament marcada i que està molt be cuidada.

L'ortofoto i el perfil d'esta ruta són els següents:




Per a descarregar el track d'esta eixida: PR-CV92

Si observem el perfil podem aplegar a la conclusió que es tracta d'una ruta d'una duresa mitjana, és a dir, no és de les mes suaus ni de les mes dures que fins ara hem fet. Té un desnivell acumulat de 524 m. i una llargària de mes de 12 km.
Així i tot hi ha que senyalar que la duresa d'esta ruta es concentra al final just en el moment on les forces comencen a minvar i on el sol (a pesar de ser novembre) apreta de valent.

El tipus de sender que ens trobem és prou heterogeni. El que mes ens trobem és la senda de terra estreta i la pista forestal (mes coneguda com a carretereta de pols). També ens trobem asfalt en les inmediacions dels pobles.

Una volta explicada el tipus de ruta passem a les persones.

Ha sigut fins ara la ruta mes multitudinària que he realitzat des de que faig el blog. No és podeu creure com de pagat estic escrivint açò. Tal volta algú puga pensar que un grup de nou persones és un grup xicotet, però podem assegurar que és prou complicat reunir a tanta gent ja que tots tenim obligacions i de vegades és como fer la quadratura del cercle.

Aprofite per tant per a donar les gràcies a tota la gent que va vindre a caminar a Xelva i que es val alçar un dissabte de bon matí. Els senderistes fórem els següents: Vero, Amparo, Cristina, Núria, Rosa, Lola, Vicent, Toni i Ernesto.
Cal dir que a la majoria ja els coneixia, ja que són o han sigut companys a l'I.E.S. de Sollana, però a Rosa i a Vicent no els conexia i va ser tot un plaer caminar amb ells i que m'explicaren tantes coses sobre la flora que ens trobàvem a la ruta.

Comence a descriure com va transcórrer el dia.

A les 7,30 h. ens reunim a davant de l'estació de tren a Sueca. La gent és molt puntual i a les 7,40 pràcticament ja estem als dos cotxes per anar a arreplegar a la gent de València. A les 8,25 mes o menys eixim de València en direcció a Xelva on arribem un hora i quart després. Hem deixat un cotxe al poble de Calles per a poder acurtar la ruta si estem molt fatigats.

Cal agafar forces i abans de començar a caminar ens fem un cafè que també ens servirà per acabar de despertar-mos.

A les 10 h. ens fiquem a caminar en cap a l'eixida del poble i després cap a la primera rotonda que ens trobem en direcció a Calles. Alli ix una pista de terra que després d'uns 500 m. ens enllaçarà amb la PR-CV92. A partir d'eixe moment sols hi ha que seguir les marques grogues i blanques de la PR.



El paisatge que vegem està dominat per els bancals d'oliveres, encara que just a l'eixida del poble hem vist altres cultius com les tomaqueres i pimentoneres. Xelva va allunyant-se poc a poc.



La tardor fa que els arbres de fulla caduca tinguen un color ocre que els ressalta de la resta del paisatge. Açò ho veurem al llarg de tota l'excursió.

També al llarg de tota la jornada ens trobem una gran quantitat plantes aromàtiques que estan en flor, sobretot romaní (romero) i espígol (lavanda). Són moltes mes les que em va mostrar Rosa però como estic en període de aprenentatge i no m'ho vaig apuntar se m'han oblidat.


Després de baixar per una xicoteta rambla i enllaçar amb una pista mes ampla arribem a una zona de pins on hi ha un cartell de la ruta, però on hi ha també per desgràcia moltes bosses d' escombreries.

Just en este punt hem de triar o be pujar a buscar l'aqüeducte de la Penya Cortada, o be anar per baix. Nosaltres triem la primera opció i comencem la pujada per on ens conduïx Toni.

La pujada és curta però intensa, Toni ha triat de les dos pujades que existeixen, la mes exigent ja que vol veure com "reacciona" la gent i per suposat que les reaccions no tarden en arribar per part de Rosa, Vero i Núria, sobretot quan descobreixen l'altra pujada que és mes suau i ampla. Encara es dibuixa un somriure en la meua cara quan ho recorde, tal com deia Newton... acció-reacció.



Cada vegada estem entrant en una zona mes agrest i al poc de caminar vegem un mirador natural d'on es pot apreciar d'una forma quasi immillorable el paratge, sempre que no tingues vertigen. Allí parem i ens fem una de les poques fotos de grup del dia. Com es pot observar a la foto Vero tampoc té vertigen.



I este és el paisatge del barranc de Alcotas que es podia gaudir:



A menys de 50 m. ja estava esperant-mos l'aqüeducte, és quasi necessari immortalitzar este moment:


Just a l'entrada de l'aqüeducte i gaudint del tallat de la Penya Cortada ens seiem per a esmorzar controlant qui passa o deixa de passar per l'aqüeducte, de fet sols passa en sentit contrari al que portem nosaltres un xicotet grup de 4 persones i dos gossos (segur que Toni encara té marcat a foc al timpà el nom de la gosseta).

Este grup que ve amb sentit contrari al nostre ens dona una alegria molt gran a Toni i a mi perquè ens lleven el maldecap que en silenci portàvem ja que ens indica que la resta de la ruta està practicable, a diferencia del dia que anàrem a explorar-la.

Mentre esmorzem sentim uns quants tirs de caçadors que són amplificats per les parets de la montaya i que sonen prop d'on estem.

Una vegada hem esmorzat tornem a caminar i ens toca fer una de les coses que diferència esta ruta de la majoria de rutes que he fet fins ara i és caminar a través de galeries excavades pels romans a la muntanya per canalitzar l'aigua captada a Tuejar a través de l'aqüeducte fins Domeño. Són galeries curtes i algunes d'elles tenen finestres que donen al barranc, però la sensació d'estar caminant per dins d'un obra d'enginyeria de l'imperi romà és indescriptible.


Amb molta habilitat anem sortejant les zones on hi ha fang gràcies a les pedres emplaçades de forma estratègica.


Finalment deixem darrere les galeries retornem al sender que ens du als pocs metres a un mirador construit amb tanques de fusta i des d'on podem apreciar on conflueixen el barranc de Alcotas i el barranc de Mas de Solaz. És una zona de pins i es un lloc que si no vas amb compte pots deviar-te de la PR i agafar un sender que no està marcat però que si que està ben conservat. A nosaltres ens falta ben poc.

Ens internem en la pinada i el sender comença baixar, en alguns llocs el sender esta format per pedres soltes fent que el risc de tindre una relliscada siga molt elevat.


Després d'uns quants minuts d'abaixada ens trobem en una zona en la que s'han ficat moltes tanques per a minimitzar el risc de caiguda al barranc. Aprofitem per a fer altra foto de grup i Vero ens demostra que és molt àgil.


Continuem la baixada fins la rambla que porta aigua. Com es pot veure a les fotos en tota la baixada fins la rambla ens acompanyen les tanques de protecció. L'aigua està molt fresca i molt clara motius per els que Amparo no dubta en provar-la. Com no, parem per a agrupar-mos i ens hem una foto Amparo, Rosa i jo.


A partir d'ací, el camí que cada vegada és mes ample, no té res de pendent. Sols tenim que sortejar amb un poc d'habilitat els bassals que de quan en quan es formen al camí.


Caminant caminant arribem al poble de Calles, i ens trobem amb l'ermita de Santa Quiteria, atravessem el pont sobre el riu Tuejar i després comencem a pujar pels empinats carrers fins que estem envoltats d'oliveres i de vinyes.


El grup es troba be, tal volta un poc desgastat per la pendent dels carrers però ningú s'espera trobar en el camí fins a Xelva la duresa en forma de pujada que ens espera en un parell de quilòmetres.

La duresa de la rampa a la que finalment arribem a les 14 h. ve donada per la unió dels següents factors: cansament acumulat, hora del dia que provoca que el sol (a pesar de ser novembre) ens castigue amb força, no tindre al abast de la vista Xelva, el terreny pedregós i sense cap ombra. Esta rampa provoca que la majoria dels membres del grup es tinguen que dosificar a la pujada i inclús parar a agafar un poc d'aire i hidratar-se. Quan arribem dalt tots estem molt cansats i amb ganes d'acabar.


Sols quan superem la rampa podem veure el poble de Xelva, però encara ens queda un poc per a arribar. Ens quedar per superar la rambla del riu Tuejar, és a dir, primer hem de baixar fins la rambla i després ens toca pujar fins a Xelva.

Aprofitem la baixada a la rambla del riu Tuejar per a recuperar forces i comentar la duresa de la rampa anterior.


L'arribada a la rambla és quasi màgica ja que la tardor li ha donat una tonalitat cromàtica molt bonica i a mes, ens ha deixat una grossa estora de fulles als nostres peus. A tot açò hi ha que afegir el soroll de l'aigua, la frescor que fa i la llum del sol que es filtrada per milers de fulles que encara resisteixen a les branques dels arbres. Tal com deia, és màgic.


Sols ens queda superar la pujada fins el poble i buscar un lloc on poder gaudir del dinar que tant ens hem guanyat. Esta pujada no es fa tan dura, a mes, pel camí empedrat ens trobem magraners amb magranes maures. En poc mes de 10 minuts ja estem estem al bar descansant i esperant el dinar.

Recomanació:
L'única recomanació d'esta ruta és evitar realitzar l'ultim tram entre Calles i Xelva per a les hores de mes sol, sobretot si es fa la ruta en els mesos de mes calor de l'any, es pot fer realment dur i mes amb tot el cansament acumulat.
Si existeix la possibilitat de deixar un cotxe a Xelva i altre a Calles es pot fer una ruta lineal de forma que ens estalviem este últim tram.


2 comentaris:

brujita ha dit...

hello .
Les fotos molt bé. m'agraden i aixi veguem a veronica je,je. :-) i altres mestres ...
espere que d'asi poc hi hagen + fotos .

Adeu b7s

...¡¡Claudia-aa!!... ha dit...

WENAS...
ME HAN AGRADAT MOLT LES FOTOS AUNKE LES QUE MES ME HAN AGRADAT HAN SIGUT LES DE VERONICA...QUE ESPERE QUE DASI POQUET VINGA A VISITARMOS. :-P
LOLA ME HAN MOLAT LES TEUES FOTOS. :-)

....DEW B7S....

/* */