Navajas - Pantà del Regajo

Tot estava previst per a que el dissabte 8 de març fer la ruta que va des de Algimia d'Almonacid al pic Espadà, però les circumstàncies es ficaren en contra i els senderistes habituals no podien quedar per diverses raons. Així que hi havia que buscar un pla alternatiu i deixar la Serra Espadà per altra ocasió.

La ruta triada compleix les exigències de l'única acompanyant en esta ocasió, la meua dona Maria Jose. Les dos mes importants van ser que fora una senda ampla i sobretot que fora una ruta molt plana.

En un 'pensat i fet' el mateix dissabte de l'excursió localitze la ruta adequada en la pàgina de rutes de la web de RocaCoscollá. La ruta en qüestió està ubicada als voltants del poble de Navajas en l'Alt Palància. Anem a realitzar una variant de la ruta anomenada 'Las fuentes del Palancia' per la gent de RocaCoscollá.

L'ortofoto i el perfil de la ruta que vam fer són els següents:

Polsar per a descarregar-se el track per a Ozi de la ruta: Navajas-Pantà del Regajo

De la ruta original que eixia de Segorb i per raons de temps nosaltres van decidir eliminar la part que no és circular, és a dir, el tram comprés entre el Salto de la Novia i la 'fuente de los 50 caños'. Encara que visitem el Salto de la Novia, la ruta que fem és la que va des de Navajas al Pantà del Regajo i torna de nou a este poble de l'Alt Palància.

Es tracta d'una ruta amb molt poc desnivell, apta per a tots. La llargària total d'esta ruta incloent la visita al Salto de la Novia és d'uns 13 km.
La senda és quasi sempre ampla i gran part d'esta ruta es desenvolupa per la via verda anomenada de dues formes, o be 'via Minera' o be 'via de los Ojos Negros I'. En este tipus de vies l'accés està limitat a ciclistes, senderistes i a genets amb els seus cavalls.

A diferència de sempre que hem eixit de bon matí en esta ocasió ens ficàrem en ruta a les 11 del matí. A les 12:15 h arribem a Navajas i ens apropem al paratge ja anomenat del Salto de la Novia. A mesura que ens apropem podem veure com cau aigua a traves de filtracions en la muntanya.

Quan veiem el Salto de la Novia ens quedem meravellats. A pesar de la sequera, continua caient aigua per la cascada amb un cabal acceptable. A un cartell llegim que es fan concerts nocturns a l'estiu. L'aigua que ja ha passat per la cascada s'acumula a un mini llac. Junt a este hi ha una explanada amb gespa on suposem que es realitzen els concerts estivals.

Continuem caminant una estona cap la 'Fuente de los 50 caños' seguint el curs de l'aigua. La idea és veure com és la senda per a un futur fer la ruta sencera. Després girem i desfem el que hem caminat. El paisatge és molt bonic ja que observem la cascada des de altre angle.

Travessem el poble per la part de les cases senyorials i creuem la carretera que va cap a Jérica. Després d'uns pocs metres ens trobem davant de la torre àrab del segle XI. El que ens sorprèn és que tal edificació amb tanta historia estiga dins d'una propietat privada en forma de xalet.

Aprofitem uns banquets que hi han just enfront de la torre per a dinar perquè ja s'han fet mes de les 14:15 h.
Després del dinar ens fiquem de nou en marxa i passem per dalt del pont de Mataburros i continuem per una pista forestal. Navajas es queda als nostres peus.

Però ens adonem que no anem per on deuríem gràcies al magnífic gps (les vegades que ja m'ha salvat de perdrem...i les que queden). No deuríem haver creuat per dalt del pont sinó que hauríem de haver passat per baix per la via verda. Així que trobem un sender que ens condueix fins a la via verda que està asfaltada. Com he comentat al començar la crònica, l'acés a la via verda està limitat a senderistes, ciclistes i genets.

La senda verda pareix que sols estiga reservada per a nosaltres, ja que sols ens creuem en 5 ciclistes. Al poc i una vegada que deixem enrere Navajas ens trobem envoltats per la natura en forma d'una tupida pinada.

Ens creuem amb un exemplar de fauna de la zona en forma de llarguíssim centpeus (encara que jo diria que en tenia molts mes) que va al seu ritme pel mig de la via verda.

De quan en quan ens trobem les restes de les antigues instal·lacions dedicades al tractament i transport de minerals amb el ferrocarril que circulava per on anem ara caminant. L'abandonament és mes que evident i ens recorda èpoques passades i que qualsevol construcció humana és efímera respecte a la natura.

Continuem caminant, ja són quasi les 15:30 h i ens enfrontem al primer túnel de la via verda. La veritat és que a mesura que ens aproximem ens impressiona mes ja que no veiem el final de túnel que encara està fosc. De sobte, màgia, un sensor de moviment ens ha detectat i ha connectat les lluminàries del túnel, així i tot entrar dins ens causa molt de respecte, tant a Maria Jose com a mi ens vénen al cap innumerables pel·lícules de por i el fet de no veure a cap persona pels voltants no ajuda gens.

Just uns minuts abans d'arribar al túnel Maria Jose em comentava que estava un poc cansada, però milacre, és entrar al túnel i pareix que s'ha dopat, camina tan ràpidament que em costa seguir-la. El túnel fa un poc de corba cap a l'esquerre i als pocs metres d'entrar ja es nota la llum del dia encara que no es veu la boca d'eixida. La llum de les lluminàries és mes que suficient per a caminar segur per dins del túnel i desitgem de tot cor que no s'apaguen.
Finalment eixim del túnel i ens trobem amb un mirador des de on podem apreciar l'embassament i la presa del Regajo i la via del ferrocarril. Recordant un poc el que em van explicar a Tous, l'embassament és la superfície on s'embassa l'aigua gracies a la paret (en este cas de formigó, no a Tous, on és de materials solts) anomenada presa. Tot junt s'anomena pantà.

Continuem caminant i ens trobem amb un segon túnel que és mes curt que el primer però així tot també està il·luminat de forma automàtica. A l'eixir ens trobem amb una gran roca que ha caigut fruit d'un despreniment. Després de caminar paral·lels al pantà del Regajo un poc mes de mig quilòmetre ens desviem de la via verda i ens introduïm per una ampla pista forestal de terra que convergeix cap al pantà. Un minuts mes tard ens trobem amb l'aigua embassada.

Passem per baix de la via de l'actual ferrocarril i caminen una estona paral·lel a ella.

A les 16 h arribem a la presa i veiem que es pot passar a traves d'ella sense demanar cap permís. Es tracta d'una presa molt estreta en la seua part superior. L'embassament està ple i per eixa raó estan desembassant aigua. La veritat és que l'escena és impressionant.

A l'altra vora de la pressa hi ha una zona d'esparciment i en ella veiem que hi han dos bonics cavalls amb els seus propietaris.

La ruta segueix uns metres per la carretera per a després girar cap l'esquerre i rodejar una zona urbanitzada amb xalets. La senda en este tram és prou mes estreta que abans i està constituïda per terra solta, de quan en quan hi ha trams prou pedregosos on hi ha que anar amb compte.
Esta senda ens condueix fins a un poble on hi ha un pont de pedra que travessa el rierol.

Quan travessem el pont ens adonem que ens tornem a allunyar del track del gps que ens guia. Segons este hem de tornar a travessar el pont i anar paral·lels al riuet. Després veurem que és un error i que el millor haguera sigut travessar el pont per a seguir un mig quilòmetre per la carretera.
Baixem per unes escales fins a ficar-nos al mateix nivell que el riuet, l'aigua és tan clara que no ens podem resistir a la temptació de fer-nos fotos.

En este tram inicial junt al riuet la senda està cimentada i va pegada a la paret de la muntanya obligant-nos a esquivar algun que altre ixent de roca.
Però a mesura que continuem avançant la senda es va degradant ja que està situada just per damunt d'una canonada d'aigua i de quan en quan ens trobem amb clots camuflats per la vegetació que poden provocar algun esquinç. Finalment arribem a un pont/passarel·la que travessa el riuet però que està tancat per al públic en la nostra vorera amb un cadenat, així que tenim que superar-lo. A l'altra banda del pont/passarel·la no hi cap cadenat i podem baixar a l'altra vora sense cap dificultat.
Este traicioner tram es pot substituir per un tram de carretera (que és poc transitada) de menys de mig quilòmetre.
Veiem que la senda s'ha transformat en una espècie de passeig amb arbres. I evidentment Navajas ja està molt prop.

Arribem on tenim aparcat el cotxe i ens fem la foto de campions. Ha sigut una ruta molt fàcil però com sempre les dificultats estan esperant per a eixir a la mínima oportunitat.

Conclusió:

Es tracta d'una ruta amb poca exigència física ja que no hi ha gens de desnivell. Es podria quasi dir que es tracta d'una ruta ideal per anar amb xiquets no molt menuts (substituint l'ultim tram) ja que hi ha molts punts divertits per a ells (cascada, túnels, el pantà, ponts...) però sempre hi ha recordar que la llargària és de 13 km.