La Serra de les Agulles (Alzira)

Primera ruta del any 2008 i primera després d'un mes de desembre que prometia molt però que amb les festes nadalenques i l'oratge ha fet que eixir a la muntanya s'haja convertit en 'un quiero y no puedo'.

Per a encetar el nou any ens hem regalat el dia 6 de gener, dia dels Reixos, una eixida molt exigent a nivell físic, la Serra de les Agulles.

Teníem moltes ganes d'anar a la Serra de les Agulles gràcies a la sensació que ens va provocar quan la vam vore des de el Puntal Massalari quan férem la PRV-38, el seu perfil tan irregular ens convidava a fer-li una visita i estic segur que no tardarem molt en tornar.

La ruta que vam fer té una llargària d'uns 7 km, però recalque que són molt durs ja que és un continu trencacames i també influeix el fet que al tindre molts passos aeris has d'estar en tensió continua ja que no et pots distraure un sol moment.
L'ortofoto i el perfil de l'itinerari que vam fer són els següents:

Per a descarregar el track punxar al següent enllaç: Serra de les Agulles
Track de la ruta vist mitjançant el visor del Wikiloc:

D'esta ruta hi ha, per desgràcia, molt poca documentació a les pàgines web i per tant preparar-la ha estat prou complicat.
Gràcies a la informació que em va proporcionar Gabriel Màñez, amb qui espere eixir prompte a la muntanya, i la poca que he trobat per internet vaig preparar una eixida amb tres possibles punts de partida. La Serra de les Agulles es podia accedir per la Barraca d'Aigües Vives, per la font del Garrofer en plena Vall de la Casella o be per la pista forestal que unix Pla de Barber amb Simat i que passa per la Cantera. Després de molts dubtes vaig optar per esta ultima opció.

La ruta com es pot vore està plena de interrogants, quan eixim de Sueca a les 7 del matí no sabem que és el que ens anem a trobar, no sabem si trobarem la senda al punt que tinc marcat en la pista i on en teoria comença el sender cap a la Serra de les Agulles o tal vegada la vegetació l'haurà esborrat. Sempre tenim l'opció de consolació d'anar de la Font del Barber a la del Garrofer i pujar a l'Observatori o Ouet.

Els valents que ens atrevim a anar el diumenge de bon de matí som: Raul, company infatigable de caminates, el seu germà menut Vicent i jo.

L'eixida de Sueca es fa totalment de nit, encara que no fa molt de fred, el vent ens obliga a abrigar-nos.
Desprès de deixar enrere Tavernes de la Valldigna arribem a la rotonda que permet direccionar-te cap a Simat, Benifairó i Alzira. Però en la primera eixida cap a la dreta que té esta rotonda hi ha un camí que ens porta en direcció contrària a Simat i que ens du entres els horts de tarongers.
En les diverses interseccions que ens trobem sempre triem l'opció que està asfaltada o cimentada fins que arriben a un lloc on sols poden continuar el vehicles 4x4. Evidentment és el lloc on aparquem el cotxe i ens fem la foto d'inici. Són quasi les 8 del matí i encara és de nit.

Comencen a caminar per la pista en la que s'ha convertit la carretera per la que veníem i de seguida trobem marques de PR que ens indiquen que anem per la pista forestal que va cap al Pla del Barber.

La carretera alterna trams cimentats amb altres totalment desfets per l'acció de l'aigua. La pendent de la pista és pronunciada i ens fa entrar en calor. Dubtem si realment un 4x4 podria pujar per esta pista, però als pocs minuts els dubtes queden resolts quan vegem passar dos totterrenys amb caçadors.

Poc a poc el dia va guanyant terreny a la nit, i a la nostra esquerra es perfila a contrallum el Montdúver coronat amb les seues antenes.

El terreny que envolta la pista està cubert per una densa capa de matolls i arbusts adornats de tant en tant amb algun pi.

Finalment arribem a la corba on en teoria deuria estar l'inici del sender. Comencem a buscar el sender i trobem un sender molt estret que naix just darrere de dos pins que hi han en la corba. No sabem fins on ens portarà este sender però açò no és motiu suficient per impedir que abandonem la pista i comencen a pujar per el sender que de vegades es difumina entre els matolls.
Finalment, superem el xicotet monticle i ens troben amb una senyal formada per pedres apilades. Una volta superem esta senyal trobem que estem davant d'un xicotet altiplà.

El sender ens condueix cap a la primera de les agulles, que no tardem en coronar.

Estem franquejats per caigudes verticals, tant a la nostra esquerra amb la vall d'Aigües Vives, com per la dreta amb la vall de la Casella. El Massalari, els Germanells, la Ratlla, l'Ouet, el Portell i el Llom del Matxo Flac es queden a l'altra banda de la vall de la Casella.

Ens encaminen cap a la següent agulla seguint el sender que ara tan sols s'intueix. Comencem a fer un ritual que haurem de realitzar per a cadascuna de les agulles i que consisteix en fer una baixada mes o menys pronunciada, per a immediatament reprendre una pujada dibuixant una "V". Al llarg de tota la ruta, este ritual suposarà un verdader trecacames. Tant en la pujada como en la baixada hem d'utilitzar quasi sempre les mans per al menys tindre un punt de subjecció.

El sender de vegades bordeja algunes agulles, però el mes habitual és que desaparega camí del cim i que una vegada superat este torne aparèixer a l'altra banda.

Coronem una altra agulla i ens quedem meravellats mirant la vall d'Aigües Vives, són quasi les 9 del matí i el sol que ja ho il·lumina tot comença a calfar a pesar de que estem a principis de gener.

Quan estem de camí entre una agulla i la següent ens trobem a un estranya creu de ferro clavada en una pedra. Provoca que tots nosaltres sense cap excepció llance hipòtesis sobre el seu origen.

Continuem caminant i esta vegada el sender ens porta per l'ombra i la humitat de les pedres em provoca un bon esvaró que tan sols es queda en un esglai. Tenint tan prop el precipici als dos margens del sender no resulta gens saludable anar pegant esvarons.

Els matolls i arbusts que envolten el sender de vegades són mes frondosos i ens obliguen a acatxar-nos. Es nota el el pas de gent pel sender ja que hi ha matolls que estan xafats i altres que directament han sigut serrats. Així i tot, els tres anem a acabar la jornada amb mes d'una punxa en les mans.

Seguim coronant agulles per a tot seguit trobar altra agulla encara mes alta i escarpada. A les 9:20 h aconseguim fer cim en una agulla des de la que es pot apreciar amb tot detall la caiguda vertical que hi ha cap la vall d'Aigües Vives.

Així i tot i com fa prou vent no ens parem molt de temps per a no gelar-nos. I continuem camí altra vegada entre els ja familiars matolls punxosos. Comencem a pujar la següent agulla.

De quan en quan ens trobem en xicotetes palmeteres ubicades en els lloc mes recondits.

Son vora les 10 del matí i el sol ja il·lumina quasi tot el barranc de la Casella. Es poden apreciar molt be les dos pistes forestals, la que està situada a una cota superior és la que ve des de el Pla del Barber i arriba fins el camp de tir. En canvi la que està a una cota inferior finalitza a la font del Garrofer i ve seguint el barranc de la casella des de la font Nova.

Anem a pas de tortuga quan no son els matolls són les pujades o baixades perilloses i hem d'assegurar cadascun dels passos que fem.

Molt poc a poc ha aparegut a la nostra dreta la mar i la muntanya de Cullera. Es poden veure gràcies a la xicoteta depressió que hi ha entre la Ratlla i l'Ouet.

Aón les 10:30 h i decidim para a esmorzar ja que portem mes de dos hores i mitja des de que hem deixat el cotxe. El lloc elegit ha sigut el cim d'una de les agulles mes altes que hem fet fins ara. Mentre esmorzem comentem el que ens queda per fer. Sols ens queden dos agulles per coronar però són les mes altes.

Just abans de reprendre la marxa mirem cap enrere i ens sorprèn el cami pel qual hem vingut.

També podem vore el Montdúver (on esperem anar el proper dia 19) i el Montgó entre les boirines.

No ens entretenim mes i continuem la marxa ja que són vora les 10:45 h. Coronar la penúltima agulla ens costa molt mes del que esperàvem ja que la part final de la pujada està molt escarpada i ens obliga a agafar-nos al terreny de la millor forma que podem.
Encara que en la foto Raul somriu, la seua posició respecte a la muntanya no és un 'posado'.

Em porte un esglai quan Raul m'indica que hi ha un forat que dona a un precipici d'uns 20 m per la paret que acabe de passar i que jo no havia vist. El forat és gran ja que pot passar una persona per ella, però l'angle de la pedra que està per damunt del forat fa difícil veure-lo.
En la foto pareix mes xicotet del que és però es degut a l'angle d'on vaig prendre la foto que era el mes segur per a mi. A partir d'este moment guarde la càmera per seguretat.

Baixem esta agulla i immediatament comencem en la ultima que és la que te una creu i un vèrtex geodèsic en el seu cim. El sender ens du directament cap amunt fins que ens trobem en un lloc on no podem continuar ja que a la nostra dreta tenim una paret d'uns 4 o 5 m que no podem superar.
Intentem rodejar esta paret però tant per una banda com per l'altra ens trobem amb precipicis.
Estem desolats ja que sols estem a menys de 25 m de coronar i hem de coronar per a buscar el sender que ens conduirà cap a la Font del Garrofer.

Finalment decidim tornar enrere amb l'esperança de trobar algun sender que baixe cap al barranc de la Casella.

A la mig hora en trobem un, però als 10 minuts hem de recular ja que és impracticable perquè realment no es un sender sinó una baixant feta per l'aigua de la pluja. Este 'sender' el que si que ens ha regalat són unes quantes punxes repartides entre els tres.

Tornem a pujar cadascuna de les agulles que ja havíem superat. Finalment en l'última torne a traure la càmera per a immortalitzar el moment. Són les 12:45 h.

Abans de seguir Raul ajuda al seu germà Vicent amb un parell de les molestes punxes que tots tenim repartides per les nostres mans.

Ja veiem la pista forestal que condueix fins al cotxe des de on estem. Comencem els descens amb molt de compte, comentem que seria de xiste que després de la ruta que hem fet ens férem un esquinç en la baixada mes fàcil.

Finalment arribem molt cansats, i això que la ruta sols té 7 km, al cotxe. Ens fem la foto de campions de rigor.

Consells per a fer esta ruta (que és allò que jo tendria en compte si la tornarà a fer...):

1) Es tracta d'una ruta molt exigent a nivell físic, mes dura que altres amb molt mes quilometratge.2) És una ruta amb passos aeris molt impressionants, és a dir, el sender passa molt prop de precipicis i quasi sempre has d'utilitzar les mans per a poder avançar. La gent amb vertigen ho passarà fatal.
3) La vegetació és poc amigable en esta ruta, per tant:
a) Obligat el pantaló llarg i la camisa de mànega llarga, els dos amb teles grosses.
b) Per a les persones amb les mans molt sensibles portar guants.
c) Una corbelleta vindria be per a casos d'emergència, però recordem que estem en un paratge natural on nosaltres som sols els convidats.

Serra de Bernia (I): L'Ombria

El passat dijous dia 6 de desembre i aprofitant per tant el primer dia del pont ens arrimarem a la Serra de Bernia a fer la primera eixida d'este mes.

La idea inicial era fer el sender de xicotet recorregut circular PRV-7 que ix des de Casas de Bernia passa per la Font i el forat de Bernia fins arribar a les ruïnes de la fortificació. Com a opció teníem el pujar i fer el cim de Bernia. Eixa era la idea original amb la que vam anar des de Sueca cap a Benissa.

Les circumstàncies, que mes avant explicaré amb mes detall, van aconseguir modificar este itinerari i fer-nos visitar l'Ombria de Bernia.

L'itinerari que finalmet vam fer ve reflectit en la següent ortofoto i en el següent perfil.

El track d'esta eixida es pot descarregar al següent enllaç: Ombria de Bernia


Cal indicar que hi ha un tram del track (el que va des de el Forat fins la pedrera) que no el vaig guardar i per eixa raó el track ha quedat incomplet. Per aconseguir un perfil sense cap discontinuïtat m'he vist obligat a fer que l'inici del perfil no coincidisca amb l'inici real de la ruta.

Tal com es pot veure al perfil el track a partir del que s'ha obtés este té una llargaria total d'algo mes de 6,5 km. A açò falta afegir el tram que no ha quedat registrat al track que jo estime que estaria entre 1,5 i 2 km, per el que la llargària total de la ruta queda en uns 8 km.

Es tracta de la ruta mes curta però mes intensa que hem fet des de que estic fent el blog. Té un duresa prou elevada i s'ha d'estar preparat físicament per a realitzar-la o almenys no tindre molta presa en fer-la.

El dissabte a l'hora de costum (6,30 h) ens reunirem Raul i jo en Sueca, i després de arreplegar a la gent de Cullera (Toni i Juan) ens dirigirem cap a Benissa en primer lloc i després cap a Casas de Bernia. La carretera que va de Benissa a Casas de Bernia és molt revirada i prou estreta.

A les 8,05 h començàvem a caminar després de deixar el cotxe. Veure com es fa de dia poc a poc és un espectacle únic, alguna cosa bona havia de tindre el matinejar.

En apenes cinc minuts ens fiquem a la font de Bernia on ens fem la foto d'arrancada. D'esquerre a dreta, Raul, Juan, Ernesto i Toni.

Una vegada que pugem per les escales que hi ha just al costat de la font comença la duresa. La senda s'inclina cap amunt i el pitjor de tot es que no hem tingut temps per a calfar les cames i el cor cada vegada bombeja amb una major freqüència. Al poc minuts ens comença a sobrar quasi tot el que portem damunt (guants, polars, etc)

Finalment pareix que hem arribat a quasi dalt del tot i ja vegem que la pendent del sender comença a estabilitzar-se i un poc mes avant inclús fa alguna lleugera baixada. Ens relaxem un poc despres de l'esforç i valorem la pujada que acabem de realitzar.

En eixe moment és Raul el que comenta que hem deixat de seguir les marques grogues i blanques de la PR, però suposem que mes avant apareixeran ja que no vegem cap altre sender. Per tant continuem avançant pel sender i el que nosaltres no sabem és que ens hem deixat darrere el Forat de Bernia. S'ens oblida que el que hem de buscar no és un sender si no l'entrada a una cova.

Al pocs minuts vegem cabres a la nostra dreta i un quants metres mes elevades que nosaltres. Nosaltres seguim avançant.

La naturalesa del sender canvia segons el tram pel que anem, passa de ser una xicoteta senda molt ben diferenciada de la vegetació a difuminar-se entre la vegetació o entre els riscos.

En certes parts del sender ens ajudar-nos de les mans per a poder avançar.

Continuem avançant i ja ens resulta molt estrany no trobar cap marca de la PR. Així que ja em decidisc a traure el GPS de la motxilla i es quan ens portem la sorpresa que ens hem eixit molt de la ruta planificada. Després sabrem que hem arribat a l'Ombria de la Serra de Bernia.
Quan mirem per on hem vingut ens quedem meravellats de com he pogut arribar on estem.

Desestimem tornar per on hem vingut ja que és molt dur i a mes hem localitzat a una cota molt inferior d'on ens trobem una pista que va cap a las Casas de Bernia, però hem de buscar el lloc adequat per a realitzar la baixada fins a eixa pista.

Als poc minuts trobem un lloc per on decidim baixar. Just baix d'un risc comença un sender (encara que hi ha que tindre prou imaginació per a anomenar-lo així) de pedres soltes que desemboca en una pedrera que ens du fins pràcticament a la pista. Sols hi ha un xicotet defecte i és l'exagerada pendent que té la baixada.

Comencen a baixar, primer per "l'imaginari sender" on ens trobem una sorpresa en forma de restes d'una cabra. Menys mal que ens ho agafem en humor i ens diem que sols nosaltres podem anar per on es despenyen les cabres munteses.

El sender s'acaba i comença la pedrera que és una especie de "riu" format per una gran quantitat de pedres de tots els tamanys. Al començar a caminar per la pedrera em sorprenc al vore com m'estaque fins als turmells entre les pedres, a mes si camine de presa provoque un xicotet allau en forma d'ona. Açò ens dona confiança i anem baixant fent zig-zags de la mateixa forma que si estiguérem esquiant. Per a evitar que un mini-allau puga afectar a la gent que va per baix de nosaltres ens separem en dues parelles i deixem una distància de seguretat entre nosaltres. Toni i Juan van davant i mes endarrerits ens quedem Raul i jo.

Com a mesura de seguretat decidim recolzar-nos amb la vegetació de forma que ens servisca de fre.

Continuem baixant cada vegada amb mes confiança però de quan en quan algú pega una culada, no ens salvem cap. El cas de Raul és digna d'estudi, en menys de cinc minuts cau cinc vegades i provocant-me un atac de risa que té com a conseqüència que jo també pegue una culada al ficar-se les meues cames molles per la risa. Parem a la mitat de la baixada per a immortalitzar el moment.

Per fi i després de mig hora, aconseguim arribar a la pista i ens quedem sorpresos al veure el següent panell que indica exactament per on hem baixat. No podem evitar uns somriures al saber que hem utilitzat una microreserva de la flora per a ajudar-nos a frenar en la nostra baixada.

Si mirem cap al risc on hem començat la baixada i el vegem increïblement llunyà.

Aprofitem la uniformitat de la pista per a seure-mos i esmorzar. Són les 10 del matí.

Una vegada reposades part de les forces comencen a caminar en direcció a Casas de Bernia.

És ja una costum que el caçadors estiguen disparant prop d'on nosaltres passem caminant, però la proximitat a la que el caçador va disparar de nosaltres no havia sigut tan perillosa en cap de les eixides anteriors. Tan prop sonà el tir que decidirem pegar crits per a indicar al invisible caçador on estàvem nosaltres.
Un altra mesura de seguretat que vam prendre va ser traure i ficar la funda impermeable de la meua motxilla que és de color groc fluorescent per a augmentar les probabilitats de ser vists pel caçador. A la fi aconseguirem eixir de la zona de perill indemnes i continuarem fent camí cap a les Cases de Bernia on arribem a les 11,15h del matí.

Allí considerem que no tenim el temps suficient per a anar al forat de Bernia ja que volem estar de tornada en Sueca abans de les 14 h, així que decidim deixar-ho per a un altre dia amb mes calma. Si no passa res anormal eixe dia caurà aproximadament prop de les dates nadalenques.

Cal dir que en el moment que ens anem comencem a creuar-mos amb molts senderistes que no han matinejat tant com nosaltres. Un altre avantatge de matinejar...

Conclusió:
Hem comés una errada que ens ha privat de vore en esta eixida el Forat de Bernia i la resta de ruta planificada però hem tingut sort hi hem descobert i disfrutat una zona prou desconeguda como és l'Ombria. A mes ho hem passat d'allò mes be baixant per la pedrera. No està gens mal.