PRCV-38 Els camins tradicionals de Tavernes

Dissabte 24 de novembre va ser la data elegida després de varies intentones per a tornar a realitzar esta ruta que va ser la que va inaugurar este blog.

La raó de repetir tan prompte esta ruta és principalment el desig de realitzar esta espectacular ruta per part d'amics que no havien pogut vindre en quan la férem en octubre.

La ruta està formada pels puntals del Massalari, Germanells, a la Ratlla i al Alt de les Creus. Té una distància total d'aproximadament 15 km. A continuació mostre tant l'ortofoto com el perfil que vaig obtindre a partir del track del gps.

El track d'esta eixida és el següent: PR-cv38
Track de la ruta vist amb el visor del Wikiloc:

Per a una informació mes detallada us aconselle visitar l'enllaç de la ruta que vam fer en octubre.

El que anava a ser una eixida prou nombrosa per al que nosaltres fem, es va quedar en l'ultim moment en una eixida normal, ja que en principi érem cinc persones però per diverses raons a la fi fórem tres senderistes els que de bon matí ens ficàvem a caminar.

El valents, i esta vegada no ho dic per quedar be, ja ens alçarem a les 6 del matí amb un dia prou gèlid i amb una probabilitat de pluja (que per sort no es va complir) del 70 %, vam ser Toni, Vicent i jo.

A les 7:20 h començàvem a caminar, però com de costum tenia que fer una de les meues, esta vegada va ser oblidar-me al cotxe la càmera de fotos i uns flamants guants nous comprats 'ex-profeso' el dia anterior . Així que vam tindre que documentar gràficament esta eixida amb les càmeres dels mòbils.

Fa fred i ningú dels tres hem agafat guants pel que portem les mans en les butxaques mentre caminem. Passem ràpidament pel canal de defensa i ens internem per la zona cremada. És un paratge tètric.

Una vegada deixem darrere esta zona tan trista ens trobem amb l'inici de la senda dels Amoladors i comencem a pujar per les primeres revoltes que formen esta senda. A pesar que encara fa 'fresqueta' la pujada ens proporciona molta calor a conseqüència de l'esforç i provoca que haguem d'alleugerir-nos de roba. A mesura que anem pujant la vall de la Valldigna s'aprecia d'una forma immillorable. A diferència de l'eixida d'octubre que va fer un dia boirós hui fa un dia amb molta claredat.

Després de mil i una revoltes arribem al Tossal de la Penya Roja i comencem a caminar per una zona molt mes plana. Són ara les 8:30 h i portem un hora de camí.

Com es pot veure, anem ben abrigats, ja que una volta en el Tossal de la Penya Roja bufava un vent molt gelat.

Allí seguim les indicacions fins que agafem la senda que ens porta a la font de la Sangonera, on ens fem unes fotos ja que ens queda molt de camí per davant i a mes, després hem de tornar.

El sender que va cap al Puntal Massalari torna agafar pendent i al mateix temps i amb molta timidesa va asomant-se el sol. A diferencia de l'altra vegada que vaig fer la ruta, no hi ha gens de rosada a les plantes.

A la nostra dreta podem apreciar la muntanya de Cullera, però també podem vore un quadre de gran bellesa al estar els arrosals plens d'aigua i fer que la línia de costa estiga rodejada d'aigua tant dolça per un costat com salada per l'altre. és una columna de fum blanc que veiem en l'horitzó en direcció oest.
Després d'uns minuts on llancem unes quantes suposicions, arribem a la conclusió que eixe fum blanc és realment vapor d'aigua provinent de les torres de refrigeració de la central nuclear de Confrents i que la claredat del dia ens permet veure-ho a pesar de la distància.

Aprofitem este moment per a prendre unes instantànies amb els mòbils. Toni fa gala d'un gran estil al practicar el famós esport del llançament de mòbil nou al arbust mes sec i punxós de la ruta. Vicent i jo li donem una nota de 9,755 (dificultat + execució)

Una volta acabat el descans comencem a pujar cap el cim del Massalari. Ací el sender no fa revoltes com en la senda dels Amoladors, ací el sistema utilitzat en el traçat d'esta part del sender és la línia recta, per a sofriment de les nostres cames. La pujada es fa curta però dura. Són les 9:30 h i portem ja mes de dos hores des de que hem deixat el cotxe.

La vista des de el Puntal Massalari és increible, cap al sud podem veure el Montdúver i el Montgó, cap a l'oest la Serra de les Agulles, cap al nord podem divisar València i ficant el ulls com el xinesos podem apreciar les siluetes dels edificis de la ciutat de les Ciències. Finalment cap a l'est i per molt que forcem la vista no vegem rastre de Eivissa, altre dia serà.

Ens fem unes fotos molt ràpidament ja que fa un vent molt gelat.

Baixem cap el Puntal dels Germanells on arribem 15 minuts després. El Puntal de la Ratlla queda mes lluny i és ara quan el sender guanya espectacularitat al caminar just sobre el cim de la muntanya.
És en este precís moment on es podia haver arruïnat tota l'eixida ja que de manera totalment inesperada se me dobla el turmell. No se si per un acte reflexe o per quina raó concreta em deixe caure o caic a terra. Esta acció sumada a la canya de la bota és la que em salva de fer-me un esquinç però no ens salva a ningú dels tres de l'esglai. Una volta comprove que que no m'he fet res continuem la marxa, però he perdut la confiança i açò provoca que no coordine be els moviments tenint un parell d'esglais.
A la fi un hora després d'eixir del Puntal Massalari aconseguim arrivar a la Ratlla on gaudim del paisatge i ens resguardem del vent per a esmorzar.

Una volta recuperades part de les forces, ens fiquem de nou en marxa en direcció a la Font de la Sangonera i per tant ens toca desfer part del camí que hem fet.
El sol cada vegada té mes força i ho aprofite per a prendre unes quantes fotos als meus companys al camí del Puntal Germanells:

Una vegada apleguem a la font de la Sangonera, prosseguim el camí cap a l'ultim cim del dia, el mirador de l'Alt de les Creus.

Passem per el que queda de la casa de l'Herbolari i quan estem enfrontant-nos a les primeres rampes d'este cim una sèrie de detonacions molt pròximes i amplificades per les parets de la muntanya ens sorprenen. Prop de nosaltres, però a l'altra part d'una xicoteta vall podem veure a tres caçadors amb els seus gossos. Els fem senyals per a que ens vegen i així evitem que hi haja cap esglai encara que no se si ells realment ens arribaren a veure.
A més de fer senyals decidim apretar el pas per a eixir de la zona de foc el mes ràpid possible.

Tornat a la descripció de la ruta, cal dir que la primera part de la pujada a l'Alt de les Creus es fa pesada, ja que el cos s'ha acostumat a la baixada i no li senta molt be tornar a pujar. Després la pujada és mes suau.

A les 12 del migdia 'coronem' el mirador de l'Alt de les Creus i ens quedem encisats per la panoràmica que contemplem.

Allí coincidim amb dos senderistes de València que ens fan la següent fotografia:

La baixada cap a Tavernes la fem a través del sender que passa per les Fontetes de Cantus i les Covetes de Mossen Ricard. Al principi es tracta d'una baixada molt suau, però que es complica prop de les Fontetes de Cantus, obligant-nos a utilitzar les mans en alguns instants de la baixada.

A les 13:15 h aconseguim arribar a l'inici de la ruta on hem començat de bon matí. Un poc cansats i amb ganes de fer-nos una cervesa i comentar les jugades mes interessants de la ruta, per suposat, ho aconseguim fer.

Les recomanacions per a fer la ruta són exactament les mateixes que vaig escriure en l'altra ocasió. Sols afegiria, una recomanació que és obvia, portar un calcer amb canya per a protegir els turmells.

PR-CV92 - Xelva - Els camins històrics de l'aigua

En esta eixida ens hem anat fins a la comarca dels Serrans i mes concretament al poble de Xelva (Chelva) que està ubicat a uns 110 km de Sueca.

La ruta, que està marcada com a PR (PR-CV92) i que s'anomena "Els camins històrics de l'aigua" la vam fer el dissabte 10 de novembre del 2007. Cal destacar que la ruta està correctament marcada i que està molt be cuidada.

L'ortofoto i el perfil d'esta ruta són els següents:

Per a descarregar el track d'esta eixida: PR-CV92

Si observem el perfil podem aplegar a la conclusió que es tracta d'una ruta d'una duresa mitjana, és a dir, no és de les mes suaus ni de les mes dures que fins ara hem fet. Té un desnivell acumulat de 524 m. i una llargària de mes de 12 km.
Així i tot hi ha que senyalar que la duresa d'esta ruta es concentra al final just en el moment on les forces comencen a minvar i on el sol (a pesar de ser novembre) apreta de valent.

El tipus de sender que ens trobem és prou heterogeni. El que mes ens trobem és la senda de terra estreta i la pista forestal (mes coneguda com a carretereta de pols). També ens trobem asfalt en les inmediacions dels pobles.

Una volta explicada el tipus de ruta passem a les persones.

Ha sigut fins ara la ruta mes multitudinària que he realitzat des de que faig el blog. No és podeu creure com de pagat estic escrivint açò. Tal volta algú puga pensar que un grup de nou persones és un grup xicotet, però podem assegurar que és prou complicat reunir a tanta gent ja que tots tenim obligacions i de vegades és como fer la quadratura del cercle.

Aprofite per tant per a donar les gràcies a tota la gent que va vindre a caminar a Xelva i que es val alçar un dissabte de bon matí. Els senderistes fórem els següents: Vero, Amparo, Cristina, Núria, Rosa, Lola, Vicent, Toni i Ernesto.
Cal dir que a la majoria ja els coneixia, ja que són o han sigut companys a l'I.E.S. de Sollana, però a Rosa i a Vicent no els conexia i va ser tot un plaer caminar amb ells i que m'explicaren tantes coses sobre la flora que ens trobàvem a la ruta.

Comence a descriure com va transcórrer el dia.

A les 7,30 h. ens reunim a davant de l'estació de tren a Sueca. La gent és molt puntual i a les 7,40 pràcticament ja estem als dos cotxes per anar a arreplegar a la gent de València. A les 8,25 mes o menys eixim de València en direcció a Xelva on arribem un hora i quart després. Hem deixat un cotxe al poble de Calles per a poder acurtar la ruta si estem molt fatigats.

Cal agafar forces i abans de començar a caminar ens fem un cafè que també ens servirà per acabar de despertar-mos.

A les 10 h. ens fiquem a caminar en cap a l'eixida del poble i després cap a la primera rotonda que ens trobem en direcció a Calles. Alli ix una pista de terra que després d'uns 500 m. ens enllaçarà amb la PR-CV92. A partir d'eixe moment sols hi ha que seguir les marques grogues i blanques de la PR.

El paisatge que vegem està dominat per els bancals d'oliveres, encara que just a l'eixida del poble hem vist altres cultius com les tomaqueres i pimentoneres. Xelva va allunyant-se poc a poc.

La tardor fa que els arbres de fulla caduca tinguen un color ocre que els ressalta de la resta del paisatge. Açò ho veurem al llarg de tota l'excursió.

També al llarg de tota la jornada ens trobem una gran quantitat plantes aromàtiques que estan en flor, sobretot romaní (romero) i espígol (lavanda). Són moltes mes les que em va mostrar Rosa però como estic en període de aprenentatge i no m'ho vaig apuntar se m'han oblidat.

Després de baixar per una xicoteta rambla i enllaçar amb una pista mes ampla arribem a una zona de pins on hi ha un cartell de la ruta, però on hi ha també per desgràcia moltes bosses d' escombreries.

Just en este punt hem de triar o be pujar a buscar l'aqüeducte de la Penya Cortada, o be anar per baix. Nosaltres triem la primera opció i comencem la pujada per on ens conduïx Toni.

La pujada és curta però intensa, Toni ha triat de les dos pujades que existeixen, la mes exigent ja que vol veure com "reacciona" la gent i per suposat que les reaccions no tarden en arribar per part de Rosa, Vero i Núria, sobretot quan descobreixen l'altra pujada que és mes suau i ampla. Encara es dibuixa un somriure en la meua cara quan ho recorde, tal com deia Newton... acció-reacció.

Cada vegada estem entrant en una zona mes agrest i al poc de caminar vegem un mirador natural d'on es pot apreciar d'una forma quasi immillorable el paratge, sempre que no tingues vertigen. Allí parem i ens fem una de les poques fotos de grup del dia. Com es pot observar a la foto Vero tampoc té vertigen.

I este és el paisatge del barranc de Alcotas que es podia gaudir:

A menys de 50 m. ja estava esperant-mos l'aqüeducte, és quasi necessari immortalitzar este moment:

Just a l'entrada de l'aqüeducte i gaudint del tallat de la Penya Cortada ens seiem per a esmorzar controlant qui passa o deixa de passar per l'aqüeducte, de fet sols passa en sentit contrari al que portem nosaltres un xicotet grup de 4 persones i dos gossos (segur que Toni encara té marcat a foc al timpà el nom de la gosseta).

Este grup que ve amb sentit contrari al nostre ens dona una alegria molt gran a Toni i a mi perquè ens lleven el maldecap que en silenci portàvem ja que ens indica que la resta de la ruta està practicable, a diferencia del dia que anàrem a explorar-la.

Mentre esmorzem sentim uns quants tirs de caçadors que són amplificats per les parets de la montaya i que sonen prop d'on estem.

Una vegada hem esmorzat tornem a caminar i ens toca fer una de les coses que diferència esta ruta de la majoria de rutes que he fet fins ara i és caminar a través de galeries excavades pels romans a la muntanya per canalitzar l'aigua captada a Tuejar a través de l'aqüeducte fins Domeño. Són galeries curtes i algunes d'elles tenen finestres que donen al barranc, però la sensació d'estar caminant per dins d'un obra d'enginyeria de l'imperi romà és indescriptible.

Amb molta habilitat anem sortejant les zones on hi ha fang gràcies a les pedres emplaçades de forma estratègica.

Finalment deixem darrere les galeries retornem al sender que ens du als pocs metres a un mirador construit amb tanques de fusta i des d'on podem apreciar on conflueixen el barranc de Alcotas i el barranc de Mas de Solaz. És una zona de pins i es un lloc que si no vas amb compte pots deviar-te de la PR i agafar un sender que no està marcat però que si que està ben conservat. A nosaltres ens falta ben poc.

Ens internem en la pinada i el sender comença baixar, en alguns llocs el sender esta format per pedres soltes fent que el risc de tindre una relliscada siga molt elevat.

Després d'uns quants minuts d'abaixada ens trobem en una zona en la que s'han ficat moltes tanques per a minimitzar el risc de caiguda al barranc. Aprofitem per a fer altra foto de grup i Vero ens demostra que és molt àgil.

Continuem la baixada fins la rambla que porta aigua. Com es pot veure a les fotos en tota la baixada fins la rambla ens acompanyen les tanques de protecció. L'aigua està molt fresca i molt clara motius per els que Amparo no dubta en provar-la. Com no, parem per a agrupar-mos i ens hem una foto Amparo, Rosa i jo.

A partir d'ací, el camí que cada vegada és mes ample, no té res de pendent. Sols tenim que sortejar amb un poc d'habilitat els bassals que de quan en quan es formen al camí.

Caminant caminant arribem al poble de Calles, i ens trobem amb l'ermita de Santa Quiteria, atravessem el pont sobre el riu Tuejar i després comencem a pujar pels empinats carrers fins que estem envoltats d'oliveres i de vinyes.

El grup es troba be, tal volta un poc desgastat per la pendent dels carrers però ningú s'espera trobar en el camí fins a Xelva la duresa en forma de pujada que ens espera en un parell de quilòmetres.

La duresa de la rampa a la que finalment arribem a les 14 h. ve donada per la unió dels següents factors: cansament acumulat, hora del dia que provoca que el sol (a pesar de ser novembre) ens castigue amb força, no tindre al abast de la vista Xelva, el terreny pedregós i sense cap ombra. Esta rampa provoca que la majoria dels membres del grup es tinguen que dosificar a la pujada i inclús parar a agafar un poc d'aire i hidratar-se. Quan arribem dalt tots estem molt cansats i amb ganes d'acabar.

Sols quan superem la rampa podem veure el poble de Xelva, però encara ens queda un poc per a arribar. Ens quedar per superar la rambla del riu Tuejar, és a dir, primer hem de baixar fins la rambla i després ens toca pujar fins a Xelva.

Aprofitem la baixada a la rambla del riu Tuejar per a recuperar forces i comentar la duresa de la rampa anterior.

L'arribada a la rambla és quasi màgica ja que la tardor li ha donat una tonalitat cromàtica molt bonica i a mes, ens ha deixat una grossa estora de fulles als nostres peus. A tot açò hi ha que afegir el soroll de l'aigua, la frescor que fa i la llum del sol que es filtrada per milers de fulles que encara resisteixen a les branques dels arbres. Tal com deia, és màgic.

Sols ens queda superar la pujada fins el poble i buscar un lloc on poder gaudir del dinar que tant ens hem guanyat. Esta pujada no es fa tan dura, a mes, pel camí empedrat ens trobem magraners amb magranes maures. En poc mes de 10 minuts ja estem estem al bar descansant i esperant el dinar.

Recomanació:
L'única recomanació d'esta ruta és evitar realitzar l'ultim tram entre Calles i Xelva per a les hores de mes sol, sobretot si es fa la ruta en els mesos de mes calor de l'any, es pot fer realment dur i mes amb tot el cansament acumulat.
Si existeix la possibilitat de deixar un cotxe a Xelva i altre a Calles es pot fer una ruta lineal de forma que ens estalviem este últim tram.